Escrit 
per Juan González Soto
El dia 19 de desembre del 2009 es presentava a El Magatzem Dubbing’s flyer, l’última obra de Sergi Xirinacs. Al darrere d’aquest tÍtol intraduïble (el que és preocupant no és preguntar que significa aquesta expressió en anglès, sinó per què els artistes persegueixen aquesta llengua per expressar, o sumar-s’hi, qualsevol novetat), al darrere d’aquest títol intraduïble -deia- es desenvolupa una obra que presenta un tema sempre actual en qualsevol dinàmica cultural: l’engany acostuma a acompanyar l’ art o en forma part, l’ ensarronada és l’única cosa que anima i busquen els artistes. Es tracta, en definitiva, de contemplar l’ art com una forma més de l’enganyifa, un motlle més de l’enredada. Dubbing’s flyer presenta una exposició d’art contemporani experimental en la qual tot és res, i el no-res ho és tot, les ineptes maneres de la incapacitat, la futilitat de la impotència, el mínim valor de la fotesa, la vàcua i vanitosa banalitat. A Dubbing’s flyer, una suma de personatges, vestits a la moda del costumisme adequat a la situació pretesament artística, edulcorats amb l’eloqüència necessària a què l’engany és acostumat, visiten i decoren l’exposició d’un art tan buit com inexistent, capaç d’arreplegar qualsevol materia exhibible, encara que sigui deixalla d’escorxador, rcsidus de carnisseria, material de rebuig, budellada i mondongo.
Es tracta, abans que res, d’acceptar la gran màxima, la falsa llei: és art qualsevol cosa que s’exposi en una galeria d’art, és poesia el que hi hagi imprès a qualsevol llibre de poemes, és cinema qualsevol pel·lícula que es projecti a qualsevol sala de cinema, en fi, és pintura a l’oli, i de la bona, el que hi ha en qualsevol llenç. I un cop l’espectador de la sala d’exposicions ha acceptat la falsa llei, les obres adquireixen el prestigiós títol d’obra d’art. Aquest saborós principi, convenientment amanit amb la verbositat i la ferralla del crític d’ art, enlaira les obres exposades a la divinitzada categoria d’obres d’art.
L’ engany, es dirà, és innocent: la mentida no causa mal a ningú; el frau, atès que neix de l’error del pretès artista i mor en la incultura de l’espectador, no és cap delicte. Pero és l’art verdader el que sofreix la impostura, el veritablement calumniat. A més hi ha una doble presa de pèl: els estafadors, autoanomenats artistes, fan còmplice l’espectador, el fan encobridor de la mascarada ja que aquest, l’espectador, mostra aquiescència, assentiment, davant l’enganyifa. Hi ha un últim element clau, i molt del gust del teatre mordaç de Sergi Xirinacs. L’essencial problema del delicte artístic és que l’estafa no esta especialment dirigida als espectadors, pobres diables que assisteixen, pardalets i esnobs, a la insofrible exposició de tom. L’ensarronada consisteix a obtenir una subvenció de l’organisme públic que hi hagi a mà o que sigui accessible, per exemple, la regidoria de Cultura de l’Ajuntarnent de tom, disposada a finançar, i ho farà encantada, l’enfilall de barates ximpleries de saldo.
Text de Juan González Soto ; Fotografies de Pau Gavaldà
Publicat a l’edició Camp de Tarragona del diari El Punt del dia 30 de desembre de 2009 ; p. 32
